Valls-Llobet

Monday, July 28, 2008

LA MIRADA DES DE UNA INESPERADA CADIRA DE RODES.

Dimecres 23 de Juliol, va ser un dia de la meva vida que recordaré sempre. Contenta i satisfeta per el dinar que varem tenir a Girona, amb el Quim Curbet i tot una colla de gironins i gironines amb ganes de millorar les formes i objectius de la política, vaig començar el dia participant a la tertúlia de Catalunya Radio a la que em va convidar en Pere Mas. Era la primera vegada que hi anava al matí i em va fer il·lusió, amb els diaris llegits varem fer una estona de debat amb en Tortell Poltrona, en Vicenç Villatoro, i en Pius Alibek . Quan varem acabar a les 9,30, al anar a tornar un diari als periodistes, em va canviar l’estiu. Un esglaonet de menys de 10 cms, que no vaig veure, em va fer caure em una mala fortuna, acabant amb fractura de turmell, tíbia i peroné i sortint de la radio amb ambulància cap a les deu del matí cap al Hospital Clínic, a on em van operar la mateixa tarda. Ordres de no posar el peu a terra durant sis setmanes. Cadira de rodes per casa i molt repòs calorós. Anulació de totes les visites i totes les reunions.
Una fractura i una falla en fa tornar de cop CONSCIENT de la vulnerabilitat de la nostra espècie que a vegades es creu tan prepotent. Estava llegint a Zizek, i diu que la “consciencia emergeix quan alguna cosa falla terriblement, inclòs dins lo mes personal. Quan som plenament conscients de alguna cosa? Precisament en el instant en que ja no funciona correctament o quan ho fa de una manera no esperada.”
Sembla que per la meva cama i per el finançament de Catalunya, ens han arribat falles i fractures inesperades,.... si ens fan ser mes conscients dels problemes i les seves causes, potser podrem transformar les desgracies en oportunitats. Des de el dolor i des de la incomprensió es difícil per ara el optimisme.

Monday, July 21, 2008

REFORMA CONSTITUCIONAL PER UN SENAT FEDERAL.

Un acord del Congrés del PSC que considero prioritari, tal com vaig explicar en els 5 minuts inicials del Congres en els que varem parlar les entitats convidades.
Adjunto les meves paraules inicials:
BENVOLGUTS AMIC I AMIGUES DEL Partit dels Socialistes de Catalunya:

En el marc de l’onzè Congrés Nacional del Partit dels Socialistes de Catalunya, en nom de CpC, us volem dir que coincidint en molts aspectes del diagnòstic que la ponència marc fa de la Catalunya de principis del segle XXI, us hem volgut fer arribar un conjunt de propostes que han estat treballades amb la nostra metodologia de democràcia deliberativa, amb la intenció de reforçar la aposta estratègica per el futur de Catalunya, si teniu la voluntat de tenir-les en compte.

Malgrat ha estat un mes ple de Congressos de la majoria de Partits, el vostre Congrés representa el Congrés que fa una aposta clara per la RESPONSABILITAT I PER LA ESPERANÇA per la ciutadania catalana.

Perquè la RESPONSABILITAT? Per què els debats que tindreu durant dos dies, pretenen resoldre problemes reals i no eludir decisions que afecten el desenvolupament, la salut i la qualitat de vida dels homes i dones que viuen i treballen a Catalunya.
Per què només des de la responsabilitat podem afrontar els reptes dels desplegament del Estatut, resistir la mala situació econòmica i desenvolupar un adequat acord de finançament.

I perquè som un país, Catalunya i Espanya, en que alguns irresponsables estan fent servir les llengües com arma per atacar la convivència,alguns irresponsables han fet servir l’Estatut com instrument per intentar estimular posicions anticatalanes des de altres llocs de Espanya, molts irresponsables volen fer servir una crisis econòmica mundial, per fer-ne un us partidista, o fins i tot algun irresponsable pretén donar lliçons de com parlar be el català oblidant que sense la lluita decidida dels partits d’esquerres i demòcrates durant la lluita franquista i la transició, encara estaríem llegint llibres en català, amb llanterna, a la nit i a sota el llit, com tants de nosaltres varem haver de fer.

He dit que veiem aquest Congrés com el de la ESPERANÇA PER CATALUNYA I PER LA GENT QUE HI VIU I TREBALLA.
Us ho hem desgranat en el document que teniu en els vostres dossiers. El sentit de la política es la esperança pels Canvis, l’esperança de millorar. Per això us proposem els que ens semblen els canvis imprescindibles:
1.-Canvis per garantir els Drets Civils i Polítics de la Ciutadania.
2.-Canvis per Garantir una Espanya plenament federal.
3.-Canvis per garantir més justícia global.
4.-Canvis per un desenvolupament econòmic i humà sostenible.
5,-Canvis per construir la nova Europa i gestionar la globalització.

Quan varem signar l’acord polític per la legislatura actual entre PSC i CpC, ja varem incloure molts dels punts que ara us proposem. En especial el respecte per la participació ciutadana i el treball per fer de Espanya un estat federal. La reforma constitucional en clau d’un nou context federal per Espanya, s’està fent imprescindible a mesura que ha crescut el desplegament de l’Espanya de les autonomies, considerada ja federal en els fòrums internacionals. La conversió del Senat en una autèntica cambra territorial amb les quatre llengües cooficials representades es una autèntica prioritat. S’enganyen els que diuen que no podem avançar perquè a Espanya no hi han federalistes. No es poden descobrir els amics si no els hi dones la mà, i no pots fer aliances i pactes si vas amb cara de gos. Potser si que hi ha dos Espanyes, i que una ens pot gelar el cor, però he descobert que només es la Espanya de alguns polítics i alguns funcionaris que se l’imaginen una, i exclouen la diferencia, i que hi ha una altra Espanya, la Espanya de la gent, dels professionals, de les associacions de dones, de les empreses, de les Universitats, dels sindicats, de les xarxes de recerca, que vol organitzar-se per treballar junta, amb respecte per les diferències, però sense odis ni rancors. Federalistes hi son, de federalistes n’hi ha, només cal escoltar les enquestes de opinió de Catalunya i nomes falta tenir espais perquè es puguin expressar a la resta de Espanya.

Hem de treballar per lluitar contra la desafecció política creixent. CpC aposta per la radicalitat democràtica i la participació activa de la ciutadania en els processos de disseny, implantació i avaluació de les polítiques publiques.
Per què només tornant a compartir la responsabilitat a la ciutadania, amb la participació cívica, refarem l’error de haver-la convertit en el RES polític, destinada a votar cada quatre anys i negades a opinar i decidir sobre res mes perquè els seus representants ja els hi resoldran TOT.
Creiem que es imprescindible que Catalunya es doti de una llei electoral pròpia, i que serà bo que els partits i les institucions siguin cada dia mes oberts i transparents.
Apostem per la laïcitat plena de l’Estat, entenent que la laïcitat implica una nítida i plena separació entre l’Estat i les confessions religioses, però també una relació de cooperació entre ells. Cal reconèixer a les religions el seu dret a intervenir en els processos públics de deliberació, però com qualsevol altra organització que aspira a influir en l’opinió pública. Les religions, en democràcia, no tenen dret a dictar lleis, i una cop aquestes estan aprovades, tenen el deure de respectar-les.
Creiem que la aposta decidida per garantir la justícia social fa necessària que la despesa social de Catalunya com a nació socialment avançada avanci cap a una convergència de la despesa social amb la UE, i volem el foment de politiques socials més transversals, que elimini qualsevol forma de discriminació i exclusió, i garanteixi el dret a una educació, i sanitat de qualitat, el dret al accés de la cultura, als serveis per l’autonomia personal, de una política social sobre l’habitatge i per unes politiques de integració de la immigració.
Molta feina. Ho sabem. Però tal com va dir el Pesident Maragall durant els discurs de acceptació de la medalla de or de la ciutat de Barcelona, nosaltres treballem al inrevés que Penelope “De nit somiem i de dia construïm”.

Estem de acord amb vos, President Montilla, poca broma amb els drets, amb el finançament, amb la llengua i amb la lluita contra les desigualtats. Hem de pactar només amb qui vulgui construir i qui vulgui defensar el drets de ciutadania sense exclusions. No ens perdonaria pas el país pactar només per raons sectàries o partidistes, ni per mantenir el poder a tota costa.

Vos President Montilla, ens vareu demanar fa ara 4 anys que ajudéssim a construir l’espai socialista i a fer-vos més porosos amb els problemes de la ciutadania.
Partint de la base de que no podem construir sense la participació ciutadana, i que hem de escoltar per fer propostes positives de canvi, i després prendre decisions, per què la polis s’ha de anar fent cada dia, volem construir l’espai socialista de Catalunya, si per socialisme entenem:
LA LLUITA A FAVOR DE LA JUSTICIA SOCIAL.
LA LLUITA CONTRA LES DESIGUALTATS, DE CLASSE, DE GÈNERE, DE CULTURA I DE RESPECTE PER LES OPOCIONS SEXUALS.
LA LLUITA CONTRA ELS ABUSOS DE PODER I CONTRA TOTA FOMA D’EXCLUSIÓ.
LA DEFENSA DELS DRETS DE CIUTADANIA, inclòs el dret a la pròpia identitat i diferència.
LA DEFENSA DE LA RADICALITAT DEMOCRÀTICA.
I
EL RECONEIXEMENT DEL PAPER POLÍTIC DE TOTS ELS CIUTADANS I CIUTADANES QUE VIUEN I TREBALLEN A Catalunya.


El nostre suport i la nostra complicitat per aquesta lluita que representa una aposta responsable per fer realitat la ESPERANÇA DELS CANVIS DEMOCRÀTICS, que la gent i el país necessita.

CANVIS que poden semblar encara impossibles, però que amb la empenta de tots i totes podem aconseguir. N’hi ha molts que ja lluitàvem al Maig del 68 i “Com som realistes demanem lo impossible”.
Endavant i Bon feina.
Carme Valls-Llobet (presentada a les 12 del matí del 18-7-2008 al Plenari del 11è Congrés delPSC).

Saturday, July 12, 2008

EUROPA: L’ESPAI DE LA POSSIBILITAT.

La Conferencia que va fer George Steiner a Barcelona, el 22 de Octubre del 2007, organitzada per el Museu de Història de la Ciutat de Barcelona, ha estat publicada com a llibret per Arcàdia, i com a reflexió del futur de Europa i del futur de la nostra convivència intercultural el considero excel·lent, per la senzillesa amb que expressa veritats profundes. Que vol dir la integració dels nouvinguts? Cal realment que els hi fem aprendre els nostres records? Europa pot generar nous ideals per als seus joves? Pot oferir una alternativa al model nord-americà? Què pot omplir el buit, l’avorriment mortal de les vides públiques i privades de milions d’adolescents?
No hi han respostes fàcils. Ell tampoc en té, però acaba el seu discurs amb la següent afirmació. “L’únic que goso dir-los és això: el destí de la nostra antiga, cansada i estimada Europa depèn del fet que puguem convertir les lieux de mémoire en les lieux de la possibilité. Se’ns fa tard.”
Tres vivències de la última i densa setmana em fan pensar que hi estem anant. La útlima coordinadora de CpC en la que varem acordar definitivament les nostres propostes de futur polític. El canvi que volem en drets de ciutadania, en justícia social, en federalisme, i en la construcció de la xarxa ciutadana nord enllà. Tenim la possibilitat de pensar i l’hem exercida.
El dia 7, vaig tenir la oportunitat de parlar al plenari del Congres de la ESHRE, la societat Europea per la reproducció. El auditori del Forum impressiona i el meu precari anglès em va obligar a llegir. Però sempre li agrairé a la nostra consòcia Dra.Anna Veiga la oportunitat de conèixer de a la vora una societat, i un Congres en el que estaven inscrits mes de 7000 professionals, dedicats a aplicar noves tecnologies reproductives per la creixent esterilitat femenina... i masculina de la nostra vella Europa. Vaig trobar-hi a faltar mes comunicacions i recerca que busqués el perquè de la creixent esterilitat de les societats industrials, que fan més difícil maternitat i fan necessàries les adopcions. Jo vaig fer una revisió dins la meva comunicació, del efecte negatiu de les substàncies químiques del medi ambient que imiten l’efecte dels estrògens ( es denominen xenoestrògens), com els pesticides, els PCBs (Bisfenols policlorats derivats dels plàstics) que estan dissolts a les nostres aigües, o el fum de la combustió de la benzina que desprenen els nostres cotxes. Si no fem prevenció des de Medi Ambient, sinó donem suport a la maternitat en edats mes joves, tindrà Europa alguna possibilitat?.
El dia 9, vaig participar a la UPEC, la Univesitat Popular de estiu de Catalunya a una Taula Rodona sobre sobirania, federalisme i limits constitucionals. Amb Klaus Jürgen Nagel, Professor de Ciències Polítiques a la UPF.Alfons López Tena, Vocal del Consejo General del Poder Judicial, President del Cercle d’Estudis Sobiranistes i notari. i Mercè Barceló, Catedràtica de Dret Constitucional a la UAB.
Aquí l’anàlisi es va centrar en el paper del federalisme com aliança de autogoverns, i en els orígens del federalisme dins de una Europa que naixia de estats sobirans. Era l’Espanya de les autonomies un embrió de estat federal? Encara que havia nascut inicialment amb l’empenta de les autonomies que son nacionalitat històriques, com Galizia, Pais Basc i Catalunya, el fet que ja portem 30 anys desenvolupament fa que es puguin plantejar aliances federals? Volem totes les autonomies i nacionalitats del estat espanyol fer de espanya un projecte compartit? I per què no mirar ja només cap Europa? com ens proposava el sr Lopez Tena desenganyat de la recepció que ha tingut de les altes instàncies del poder judicial cap al fet català i la seva diferència. El debat ric i ple, va quedar obert per unes futures edicions de la UPEC, durant el hivern que permetrien una continuïtat i profunditat en els debats. He participat ja en tres edicions de la Universitat de estiu, i tot hi sent encara minoritaris, millora la participació i una minoria de la joventut per la que es pregunta Steiner, també hi era a la sala i també pensava i es preguntava. Era un espai amb possibilitat de pensar i debatre. Amb petits grans de sorra ha estat un setmana per mirar endavant.
Per acabar, avui vull agrair al estimat Pasqual Maragall les seves paraules de reconeixement a Ciutadans pel Canvi, durant la celebració del 30 Aniversari de CpC.
Ha reconegut que es un espai en que s’hi troba bé, i ha reconegut la nostra feina. Ha citat el començament de la meva relació amb ell, quan jo formava part a la Universitat de UP, Universitat Popular, la branca universitària de FSF, Força Socialista Federal, i varem estar apunt de fusionar-nos amb el seu grup el FOC, però forces que no volien aquest unió ho van impedir. Hauria estat un embrió de un partit socialista que avui celebraria 42 anys de historia enlloc de 30. Però des de el meu blog, vull donar les gràcies al Pasqual, per ser valedor precisament de una part de la historia de Catalunya que sense ell hauria quedat amagada. També vull agrair la seva generositat per constituir CpC, i per anar avui al aniversari, donant resposta ala personal invitació del President Montilla. Ha estat emocionant veure les abraçades al escenari, i també el record a tots els que ja no hi son ( Ernest Lluch, Raventós i tants altres) que varen lluitar en circumstancies molt difícils per el somni de la igualtat, la fraternitat i la llibertat.

També vull agrair al nou soci Joaquim Curbet, una agradable passejada per la Rambla i per la Llibreria Central en la que ens varem explicar un trosset de les nostres vides, i dels nostres desitjos de canvi. Un nou ciutadà pel Canvi, que ja te molta mili, i molta història però que em va retransmetre la pau i la bonhomia del que desitja acabar els seus dies “veient passejar els coloms per les taulades de la seva ciutat”. Us recomano el seu llibre “Vaig ser jo!”. Editor, edicions CCG es la seva editorial, familiar i amb un grafisme excel·lent. Ens va venir a conèixer a la Rambla carregat de llibres i de propostes polítiques per el primer document en el que va poder participar. Preparem un dinar a Girona, per el dia 22, amb amics i simpatitzants, però ja ha fet un blog de participació de les comarques gironines. Sempre li he agraït a Pasqual Maragall que al crear Ciutadans pel Canvi ens va donar la oportunitat de trobar-nos a persones que potser de altra manera no ens hauríem vist mai ni hauríem tingut la oportunitat de treballar junts. Com diu el Quim Curbet al final del seu llibre, “Amb el temps ens adonem que totes les coses importants tenen ànima..... i que igual que les formigues grataven la terra, i que les aranyes teixien fils, i que els ocells construïen nius, jo havia d’escriure les històries que vaig viure en aquell reculada època en què vaig ser jo”.
Com tots som nosaltres mateixos cada dia, m’has animat a escriure al blog, amb mes constància i a llegir els vostres. Som una xarxa de ciutadania i ens hem de donar la veu i escoltar-nos les paraules. Gracies per el coratge.